
Al voltant d’un segle més tard, Aristòteles (foto) acceptà aquest pensament i el caracteritzà en profunditat. Segons ell, els elements s’havien de concebre com a combinacions de dos parells de propietats oposades: fred i calor, humitat i sequedat; sense que les propietats oposades poguessin combinar-se entre sí. Així doncs, esdevenien 4 combinacions possibles que donaven lloc a cada un dels elements: calor i sequedat originen foc; calor i humitat, l’aire; fred i sequedat, la terra; fred i humitat, l’aigua. Aristòteles encara donà un pas més postulant que cada element tenia un conjunt de propietats que li eren innates. Així per exemple, era propi de la terra el caure com del foc l’elevar-se.
Però els cossos celestes presentaven característiques que semblaven diferenciar-se de les substàncies de la Terra. En lloc d’elevar-se o caure, semblava que aquest cossos donaven voltes al voltant de la Terra. Per donar explicació a aquest inusual fet a l’època, Aristòteles ideà el cinquè element. Per ell, els cels (el que coneixem actualment com l’Univers) estaven formats per un element perfecte, etern i incorruptible que denominà èter (terme que prové d’una paraula que significa “brillar”, ja que el que és més característic dels cossos celestes és la seva lluminositat).
Aquesta teoria dels 4 elements va impulsar el pensament humà durant més de dos mil anys i, tot i que actualment ja està absolutament refutada en l’àmbit científic, no deixa de ser sorprenent les relacions que guarda amb la química moderna o sinó proveu de substituir els termes aire, aigua, terra i foc pels de gas, líquid, sòlid i energia. Algú encara dubta de la intuïció grega?